ADÉU, VICENÇ

Fa tot just un any escrivia un post sobre el meu primer dia de vacances a Castellnovo en el segon any consecutiu que hi anava. Coses del destí, del fatal destí fa que escrigui aquesta nova entrada amb un esglai al cor perquè d'aquí poques hores enterrem el Vicenç Castañé, el meu sogre i que es pot dir que ha actuat com a pare en aquests nou darrers anys i com a excel·lent avi no cal dir-ho. Què cal dir del Vicenç? No hi cabria en aquest post i segurament tothom tindria alguna cosa a dir. Era una persona entranyable, amb ganes d'aprendre, de tirar endavant malgrat les adversitats, amic dels seus amics, divertit...Un terrible càncer se l'ha emportat només amb tres setmanes i ara el recordo amb llàgrimes als ulls perquè, coses del destí -estava de vacances a Castellnovo- no vaig poder acomiadar-me d'ell. Us deixo aquest enllaç amb el bloc de Montse Gatell on hi ha una magnífica dedicatòria a un amic seu mort recentment, el Joan Busquets, i una cançó. Espero que a la Montse no li faci res que reprodueixi aquesta entrada seva.
Adéu, Vicenç.

DE VACANCES (1)

Feia molt temps que no escrivia. Ara, amb la tranquil·litat que donen les vacances, m'he disposat a fer-ho. Des del 3 s'agost sóc a Castellnovo,un poble de pocs habitants a l'interior de Castelló que fa poques setmanes estava envoltat per un incendi. La vida és molt tranquil·la aquí, les tardes la gent es concentra al voltant d'un om majestuós que diuen que van plantar el 1812. Molta gent del poble ja ens coneix com els turistes i esn pregunten sempre d'on venim. La qüestió és que aquí la vida és molt més barata i ajustada a la realitat: una aigua freda de 30 cl val 20 cèntims, a la piscina municipal només paguen els adults (1,5€ per persona) i la verdura ve de l'horta. Què voleu més? Seguirem informant, sempre que els rius, les platges i les filles em deixin

BON ANY 2009

Personalment, les nits de cap d'any en fan una mica de mandra. Carretera, locals plens de gent, fum, fred... Afortunadament, fa dos anys hem encetat des de fa dos anys una nova fòrmula per acomiadar l'any i rebre el nou. Ens hem ajuntat amb l'Alícia i el Fran, els pares del Marc i la Laia. El Marc, juntament amb un altre nen -el Nacho-, van ser els primers amiguets de la Júlia quan anava a la guarderia. Es tracta de gent nouvinguda que van deixar Barcelona per venir a viure a Rubí. Disfruto molt ensenyant-los la ciutat i intentant fer-los veure els racons que encara no coneixen. Ens veiem d'aquí unes hores.

El diumenge, tancats a casa

La nostra família ha estat una assídua de les activitats infantils que es van celebrar la temporada passada al Castell. Quan vam veure publicat als diferents mitjans que la temporada es reprenia el passat diumenge, ens vam alegrar molt. Es tracta de diversos espectacles i tallers, d’una durada limitada i adequada per un matí de diumenge. Em consta que l’aposta per fer aquests espectacles ve de l’equip directiu del Castell i fins i tot vaig felicitar-los per la iniciativa la temporada passada. Aquest diumenge, així constava a “La Ciutat”, tocava contes. Ja em tens disposant el bany de les meves filles per estar a punt per l’hora de l’espectacle, a les 12 del migdia, i arribar al Castell tot caminant. I no tan sols la nostra família, sinó moltes altres que s’hi acostaven caminant o en cotxe.
Enfilem la rampa per arribar al Castell i els responsables de l’equipament ens diuen que la sessió s’ha suspès. La d’ahir i la de la setmana que ve. Fins nou avís, sembla ser.
Aleshores, ja tens tota una corrua de persones marxant del Castell i tractant d’ocupar espais de la ciutat com places o terrasses per intentar satisfer la mainada. Aleshores, em pregunto: No ens queixem que Rubí és una ciutat dormitori? És que potser posem els mitjans perquè no sigui així o tot el contrari? En tota una ciutat com Rubí em resulta increïble que només tinguem espectacles per a la mainada pagant, els de la Xarxa. I així estem, en lloc d’intentar crear futurs usuaris del Castell –que és l’autèntic objectiu de les activitats infantils d’aquest equipament-.

Tothom entén de tot

Ja diuen que a la meva professió-la de periodista-hi ha molt intrusisme. A part del tema professional, l'intrusisme també es pot entendre com allò que tothom entèn de tot. I en periodisme tothom s'hi atreveix. Que si aquella foto hauria de ser una altra, que si aquell titular és poc adequat o que no entenen perquè obres el diari amb aquella notícia. Els anys de carrera i de dedicació professional, m'han ensenyat que ningú té la posessió absoluta de la veritat, que la imparcialitat absoluta no existeix i que sempre hi ha una part subjectiva en l'enfocament dels temes. D'acord, això ja se sap. Ara, no tothom està a l'aguait d'aquests aspectes. I de vegades, moltes persones creuen la barrera. Et diuen que fer una foto no costa tant, total fer un article és una tonteria... I no, no és tan fàcil ser periodista. Sí que ho és pretendre ser-ho. I el que és més arriscat és donar consells i lliçons des de la més absoluta ignorància de la professió.

Anant amb nens tot s'hi val

Ara us comunicaré un suposat cas de frau que m'ha passat aquest cap de setmana. Resulta que la Júlia, la meva filla gran -de 4 anys- va venir del col·legi amb una publicitat d'una funció de pallassos que feien el cap de setmana al Casal Popular de Rubí. L'actuació es feia en dues sessions, a les 18 i a les 20 h. La publicitat tenia com a reclam la presència de la Ventafocs i de Winnie the Pooh. Vaja que ja em tens dissabte a mi, a la meva dona i a la nena fent cua per a la primera sessió. Aconseguim entrar i oh, primera sorpresa! l'escenari està ple de regals. Algú de l'organització del festival infantil ens ofereix una tira de números per 2 euros per participar a una rifa. Això se suma als cinc euros que vam pagar per la Júlia i els 7 de cada adult. Després, una noia va aixecar una gaveta amb crispetes per qui en volia, això sí, pagant un euro per bossa.
Comença l'espectacle amb un mim. Normalet. Després fan aparèixer la Ventafocs que resulta ser la noia de les crispetes envoltada dels set nans -algun d'aquests era el que repartia les tires de la rifa-. Després veiem que el que feia màgia es després pallasso. I finalment, la noia de les crispetes-també Ventafocs- acaba sent Vanessa Monterrey, l'espectacle d'una mexicana malabarista. Total, que, tota una família de gent dedicada a la faràndula et clava més de 20 euros per un espectacle lamentable. I tan tranquils! Ah, per cert, perquè no caigueu en la trampa, l'espectacle es de la companyia Menudo espectáculo S.L. I tan menudo.

La Mireia se'n va

Avui s'acomiada de la feina una companya. Per qüestions d'edat, ens portem més de 20 anys i podria ser el seu pare. Durant el temps que hem viscut junts a la feina, aproximadament uns vuit mesos, hem discutit sobre l'ètica periodística, enfocaments de temes i suggeriments d'articles. La relació ha estat molt fluïda, encara que, com he dit, de vegades es notava la diferència d'edat... No és que haguéssim d'establir cap relació sentimental, no. La Mireia em recorda quan jo tenia la seva edat -ha tornat a sortir el pare que porto a dins- amb la seva decisió, les ganes d'aprendre, de fer i de desfer, de motivació contínua, en definitiva de sang nova... Des d'aquestes modestes línies, et desitjo tota la sort del món. Un petó ben fort